Premi Fotogràfic #artquatic2015
01/07/2015
Bussejar en el passat
01/09/2015
Mostrar tot

Taurons al Mediterrani

FOTO:  Tauró Blanc – Carcharodon carcharias

Al Mediterràni es conèixen 47 espècies de taurons, la major part inofensius, costaners i bentònics (viuen associats al fons). Una extensa visió folklòrica amb poc fonament i rigor científic, fa que no puguem conèixer el veritable món d’aquests animals. Contrariament al que es podria pensar, els taurons són extremadament vulnerables a la presència dels èssers humans, de fet, actualment els ha portat a una situació molt delicada.

Últimament, escoltem notícies sobre taurons al Maresme, a Tarragona,… I això genera molta expectació als medis i al carrer. Aquests peixos, juntament amb els mamífers marins, són els habitants del mar que més curiositat desperten als humans des de temps immemorables. És per aquest motiu que la meva intenció és clarificar alguns aspectes i apropar aquesta espècie present al Mediterrani des de milions d’anys abans que els humans.

Primer de tot hem d’entendre que vol dir la paraula: Tauró. Fa referència al conjunt de peixos amb un esquelet cartilaginós i caracteritzat per un cos allargat, fusiforme i perfectament adaptat a la vida aquàtica; amb aletes pectorals lliures, no soldades al cap i amb fenedures branquials en posició lateral o lateroventral. Presenten gran diversitat de formes adaptades als més diversos ambients marins i tenen una llarga i exitosa història evolutiva, molts dels que coneixem avui en dia són molt similars als que vivien al cretaci fa més de 100 milions d’anys.

Actualment, la classificació dels peixos pels ictiòlegs és una feina complexa i canviant. Això es deu a tres factors: les continues millores científiques, que quasi 25.000 espècies de peixos es desconeixen a l’actualitat i el gran nombre de fòssils que de nou en nou ens donen noves dades sobre les relacions filogenètiques. Els taurons, al voltant de 400 espècies, estàn dins la classe Condrictis (peixos d’esquelet cartilaginós, G. Chondros= cartílag i ichthys= Peix). Es reconeixen per tenir dents que es van substituint en capes superposadas, no fusionades a les mandíbulas i el crani sense fisures d’una sola peça. Els mascles tenen dos òrgans visiblement copuladors, ja que així s’asseguren la fecundació en cas de trobar-se una femella. Finalment, presenten una vàlvula espiral a l’intestí que el fa recòrrer com una escala de cargol, aumentant així la superfície d’absorció i secreció.

Dins els Condrictis, els taurons, ratlles i torpedes s’agrupen en la subclase Elasmobranquis (G. Elasmos=placa de metall i branchia=branquia). Podem veure fenedures branquials (normalment 5). Una altra característica és la presència d’escates placoides, amb forma més o menys cònica amb la punta orientada a la part posterior del cos, per aquest motiu, si acariciem la pell en un sentit és suau i en l’altre és aspre. Això favoreix la natació tenint un major lliscament a l’aigua. Antigament, la pell del tauró es feia servir com a paper de vidre.

Quant als taurons, una visió amb poc fonament científic (algunes pelis, els articles periodistics….), fa que no puguem conèixer el veritable i apassionant món d’aquests animals, de fet, els científics encara no han pogut explicar moltes de les seves conductes peculiars. El conjunt d’espècies de taurons s’agrupen dins l’ordre dels selacis que tenen 8 subordres, una d’elles els esqualiformes o esquals, un terme que no s’hauria de fer servir per generalitzar el conjunt. Hem d’entendre que la visió del tauró com a devorador de persones és simplemente una anècdota. Poques són les espècies que han atacat a l’home. Els taurons blancs, per exemple, no es mengen a les persones perquè no els hi agrada la carn i els atacs són deguts a que confonen les persones amb les seves presses, com les tortugues o foques.

Hem de destacar algunes virtuts dels taurons. Primer de tot, els pelàgics (que viuen la major part al mar obert), tenen una fantàstica adaptació a la natació constant per a que els hi arribi l’oxigen a les brànquies per poder respirar. També, gràcies al seu sistema muscular (moviments ondulatoris i cops de cua) i la particular disposició de les aletes pectorals, aconsegueixen mantenir la flotabilitat, la capacitat de flotació augmenta per la presència d’una massa hepàtica (oliosa) que fa disminuir la seva densitat corporal. En alguns casos, algunes espècies com el tauró toro o “bacota” Carcharias taurus, té la capacitat de permetre l’entrada d’aire a dins l’estòmac fent una càmera de gas que imita la bufeta natatòria dels peixos òssis evitant l’enfonsament. L’adaptació al medi salí, per evitar la pèrdua d’aigua per òsmosis, el tauró té una elevada concentració de metabolits als fluxes corporals i en especial a la sang, gràcies a la retenció d’urea i òxid de trimetilamina.

Altres interessants adaptacions es relacionen amb els seus sentits, tenen un olfacte molt desenvolupat i la presència d’uns forats que s’anomenen ampolles de Lorenzini (en honor de la persona que va descobrir el seu funcionament). Aquests es localitzen al cap i responen a impulsos mecànics, al fred, a la concentració salina i estímuls elèctrics. Aquests últims els donen la presència d’altres animals degut als potencials musculars que tot èsser viu genera. Degut a aquests sentits, la vista no és especialment rellevant i la major part d’aquests tenen poca visibilitat i una elevada hipermetropía (10-14 dioptries).

Sin título1

Anatomia interna i externa del tauró

Alguns taurons pelàgics com el tauró blanc Carcharodon carcharias, tenen una homeotermia parcial, es a dir, aquests animals en pricipi considerats de sang freda, tenen la capacitat de mantenir la temperatura corporal constant a uns 20-25ºC fins i tot en aigües fredes (cosa que fan els de sang calenta) i així tenir un gran aventatge com agafar velocitats de fins a 32 nusos (uns 60 Km/h).

Podem parlar de tres grups en funció dels hàbitats alimenticis: els grans depredadors o caçadors d’organismes nadadors (tonyines, dofins, foques, tortugues, cefalòpodes, ….) entre els que es troben els taurons pelàgics com el “zorro” Alopias vulpes, taurons blaus Carcharhinidae, “mielgas” o agullats Squalidae, Tintorera Prionace glauca i el tauró blanc Carcharodon carcharias. Però la major part dels taurons acostumen a buscar l’aliment al fons del mar i mengen moluscs, bivalvs i gasteròpodes, crustacis decàpodes com els crancs, etc. Per això les seves dents es composen de dents planes i plaques dentàries adaptades per triturar les closques de les seves presses. Entre aquests trobem la “pintarroja” o gat Scylorhinus canicula i el peix àngel entre altres Squatinidae. L’última estratègia alimentícia es basa en la filtració de l’aigua de mar i aprofitament del plàncton com el tauró pelegrí Cetorhinus maximus.

st

Alopias vulpes

Tots els taurons realitzen fecundació interna, si bé la dependència que els embrions tenen de la mare varia molt dins del grup. Ovípars, com el Scylorhinus canicula descarrega els ous carregats de vitel en càpsules còrnies amb circells, anomenats “moneder de la sirena”, molt freqüents en l’acumulació d’algues a les nostres costes, que s’agafen a qualsevol objecte ferm fins el moment de l’eclossió (6-9 mesos).

sv

Ou de tauró “Moneder de la sirena”

Altres espècies són ovovivípares, en aquestes la mare té l’embrió en desenvolupament al seu oviducte fins que el sac vitalí, del que menja, es redueix i es produeix el naixement. Potser el més interessant són les espècies vivípars on pot existir una placenta que conecta l’embrió amb la mare pel torrent sanguini o un sistema de nutrició que els dona de menjar durant el periode de gestació. En alguns embrions poden alimentarse a l’interior de la mare a partir d’altres ous depositats a dins o inclús dels seus propis germans. En qualsevol cas, després del neixement aquests són abandonats al medi finalitzant el control parental.

Pel que fa a la coloració dels taurons, és interessant dir que és molt més diversa del que en general pot semblar, això és degut a la multitud d’hàbitats en el que es troben. La més coneguda és la coloració pelàgica amb el dors fosc i l’estòmag clar que els hi dona un caràcter críptic al seu ambient. Malgrat tot, trobem diferents colors com tonalitats marrons i amb taques a la “pintarroja” o gat Scyliorhinus canicula, possiblement el tauró més abundant al Mediterràni.

su

Scyliorhinus canicula

Així doncs, referent a la presència de taurons al Mediterràni, aquests estàn presents en tots el mars i oceans del mon, inclús algunes espècies poden viure en alguns grans rius, es distribueixen des d’aigües costaneres fins a 4.000m de profunditat. Al Mediterràni es coneixen 47 espècies de taurons, la major part costaneres i bentòniques (contrariament al que es podria pensar, viuen lligades al fons marí), són tímides, esmunyedisses i curoses. No ataquen als èssers humans, molts ni tan sols tenen dents… Per a la seva alimentació, basada en invertebrats i petits peixos, alguns nomès tenen plaques amb petites dents. Entre les espècies d’aigües obertes (pelàgiques), trobem al gegant i inofensiu tauró pelegrí Cetorhinus maximus que pot arribar a 10m de llargada. I no podem oblidar-nos del mític tauró blanc Carcharodon carcharias que ha estat citat a les costes del Mediterràni en moltes ocasions, inclús alguns atacs, generalment per confirmar la fama que s’ha extès al voltant dels seus companys de grup injustament, ja que molts són inofensius i víctimes d’un terror infundat, fent-nos oblidar les seves interessants aportacions tant desde el punt de vista ecològic, com alimentari o farmacològic entre altres.

sa

Cetorhinus maximus

Curiosament, en contra del que molts puguin pensar, actualment els taurons es troben seriosament amenaçats a conseqüència de la contaminació del mar, la sobrexplotació pesquera (tant d’espècies de taurons com d’altres directament relacionades amb ells), la superpoblació d’àrees costaneres i el negoci il·legal (sobretot la importació de les aletes de tauró a països asiàtics). En aquest sentit, els habitants del mar necessiten de nosaltres per protegir-los. La major part dels taurons ocupen la part més alta de la piràmide tròfica, cosa que els fa vulnerables davant interferències externes com la de l’èsser humà. Aquests peixos, sense quasi cap predador al seu nínxol ecològic, estàn acomodats en unes taxes de creixement molt lentes, tenint una maduresa sexual en edats relativament avançades, com pot ser el cas d’alguna espècie que necessita 30 anys. Molts d’ells, adaptats a la vida pelàgica, tenen difícil trobar aliments i parella per la perpetuació de la espècie i acostumen a tenir poques cries, inclùs alguns d’ells tenen fins a 2 anys de gestació. Si a tot això afegim les quasi 900.000 tonelades de taurons que es capturen cada any al món (uns 100 milions d’exemplars), és evident el que passa. Afortunadament, els èssers humans tenim ganes de reaccionar i des de 2002 es troben algunes espècies de tauró a la llista d’espècies en perill de la CITES (Convention on International Trade in Endangere Species of Wild Fauna and Flora) i la major part d’aquestes es troben a la llista vermella de la UICN (Red List of Threatened Species)

 

Xavi Ruiz
Biòleg marí a Artquatic
SSI Dive Control Specialist Instructor

 

I si vols saber més, descobreix els taurons amb el nostre curs SSI Shark Diving i podràs bussejar entre ells amb seguretat.

sc-sha